fuga

Quim Pujol ha publicat al blog de la revista Artributos a Teatron una interessant entrevista inèdita a Carles Santos.

La següent entrevista es va realitzar amb ocasió del tancament del cicle Radicals Lliure, on vam veure a Carles Santos d’espectador a gairebé totes les funcions. En Santos estava ultimant els preparatius per a l’estrena a Barcelona de “Brossalobrossotdebrossat” i ens va semblar interessant conèixer la seva opinió sobre el que succeeix a Barcelona.

Parlant dels Radicals Lliure, aquesta nova generació de vegades presenta aspectes molt similars i a mi em sembla interessant com cadascun d’ells pot arribar a desenvolupar el seu món propi. Tu tens un món molt particular, com va aparèixer?

Tot va començar per culpa del Brossa. Jo tocava el piano a un bon nivell, vaig conèixer el Brossa i un dia vaig tocar el piano davant seu. I el Brossa em va dir: “Molt bé, ja has tocat el piano, i ara què?” El problema va començar aquí. I és el que he fet: sempre hi ha un piano. I fins i tot si no hi és, d’alguna forma continua sent-hi. He construït el meu món al voltant d’aquest instrument. Perquè el Brossa tenia raó: i ara què? Havia de fer alguna cosa més. Mai no havia pujat a un escenari i llavors ho vaig fer. Es va treure de la màniga el Concert irregular per celebrar el 75è aniversari del Miró i va dir: el Santos que s’apanyi com pugui. El Santos, l’Anna Ricci i el Pere Portabella.

Enllaç a l’entrevista íntegra a Carles Santos, per Quim Pujol

Filed under: No más categorías