Dissabte 24 de maig a les 12h al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)

Intervenció a la col·lecció del MNAC dins d’Enmig, segona edició del programa Guèisers, comissariat per Marc Caellas.

Entrades: MNAC

I si el tempo s’hagués accelerat artificialment fins a desvirtuar per complert les intencions dels compositors clàssics? I si això hagués servit per robar-nos allò que era nostre i fer-nos pagar per escoltar virtuosos que toquen com metralletes? Què tal ens sentaria tornar enrere tot això ara que l’acceleració de la vida només ens provoca que ansietat?

El tempo de la interpretació musical es va accelerar durant el segle XIX de tal manera que va quedar fora de l’abast dels intèrprets amateurs (destinataris d’una gran part de les composicions de l’època), tergiversant així les intencions de molts compositors. Així semblen demostrar-ho recents investigacions sobre la malinterpretació actual de les indicacions metronòmiques de les partitures que ens van deixar els compositors del segle XIX, qui, segons els defensors de la teoria del double beat, pretenien indicar un tempo la meitat de ràpid que el que a l’actualitat creiem correcte.

La meitat de ràpid és un canvi enorme que ho canvia tot, no només la interpretació i l’experiència de l’oient sinó també la manera de relacionar-se amb la música, a partir de llavors en mans de virtuosos professionals i de qui mercadeja amb l’art, com a primer pas per a la creació d’una indústria fora del control de l’àmbit domèstic i a la qual el públic només hi és convidat de manera passiva.

No només es va accelerar la música, és clar, el ritme de la vida també es va accelerar progressivament fins arribar al punt en què ens trobem ara, vivint vides a una velocitat difícil de suportar per a la majoria de persones.

Només un vampir, per la seva longevitat, podria tenir la suficient perspectiva per a explicar-nos què va passar realment, què ens ha passat per a acabar vivint la vida amb aquesta pressa actual. A partir de la seva extensa col·lecció d’art del segle XIX i del seu fortepiano de la mateixa època, potser ell ens podria donar les claus per entendre i qui sap si per revertir aquesta situació.

Rubén Ramos Nogueira és músic, escriptor i performer. Ha desenvolupat la seva activitat artística principalment en el terreny de les arts vives amb peces que aborden la relació entre música i vida, com la trilogia Amateur, Patada a seguir o Can 60. Actualment treballa en recuperar la idea de saló amateur del segle XIX per traslladar-la a domicilis particulars del segle XXI amb el projecte Fanny (per Fanny Mendelssohn), junt amb Núria Lloansi, Pierre Peres i altres artistes convidats com Juan Loriente o Gema Ramos. Ha publicat dos llibres de ficció, Punk cursi i Master, i és un dels fundadors de Teatron, revista digital especialitzada en arts vives.

Creació i interpretació: Rubén Ramos Nogueira.

Fortepiano COLLARD & COLLARD «late Clementi, Collard & Collard» de 1847 restaurat per Jaume Barmona i Vives (Forte Piano Taller) i cedit per l’Associació Muzio Clementi de Barcelona.

Amb la col·laboració de Carmen Aldama.

Vestuari d’Irene G. Ontiveros (@g.ontiveros_).

Agraïments: Wim Winters i Alberto Sanna (AuthenticSound), Museu de la Música de Barcelona i Fundació Brossa – Centre de les Arts Lliures.