Amb motiu de la presentació del primer número de Pedra, la nova revista de La Capella i les arts visuals emergents llegides des de Barcelona, entrevistem a David Armengol, director artístic de La Capella, per a que ens parli d’aquest nou projecte editorial en llengua catalana que, de moment, es distribueix gratuïtament a la recepció de La Capella i pròximament es podrà trobar en altres punts de Barcelona i Catalunya.
Pedra es va presentar el 30 de juny a La Capella amb una xerrada entre David Armengol, Marta Sesé en representació de l’equip curatorial de La Capella, Ariadna Rodríguez i Iñaki Álvarez de LIO (La impremta oberta) i el dissenyador Ricardo Duque de Todojunto. L’artista Sinéad Spelman, que mostrava els seus dibuixos a La Capella en l’exposició que finalitzava una setmana després, va interpretar alguns temes musicals al final de la presentació.
Pedra obre una nova línia editorial que reivindica el temps present com a eix vertebrador del centre. Sense voluntat historiogràfica, sense buscar una projecció de futur, Pedra posa en diàleg allò que marca les velocitats i les intensitats de La Capella en determinades situacions i moments.
Pedra neix de diverses connexions i afinitats. En primer lloc, LIO (La impremta oberta) – projecte editorial de nyamnyam i Cultural Rizoma – que edita i acompanya; en segon lloc, Todojunto, que dissenya; i, per últim, les persones que formen part de l’equip curatorial del centre durant el 2026 – Marta Sesé, Marc Navarro, Jara Rocha, Mónica Rikić i jo mateix, Rubén Ramos Nogueira– que escrivim i parlem d’allò que està passant ara a La Capella.
Per què una revista?
Que haguem fet una revista a La Capella sembla una cosa així com molt espontània però en veritat respon a una anàlisi sobre com es podien entendre les publicacions, les edicions que sortien de La Capella, que comença el 2021, quan començo a la direcció artística. Perquè en aquell moment, amb una sèrie de persones que estàvem pensant en projectes de La Capella com les Escoles de context, pensem també quina seria la manera d’abordar o de revisar les lògiques de publicació de La Capella, que eren bones però que jo creia que no podíem mantenir.
Perquè fins que vas arribar a La Capella les publicacions consistien únicament en catàlegs de les exposicions, no?
Clar. Vull destacar que La Capella sempre havia fet una feina molt bona a nivell de publicació. Cada projecte de les beques de Barcelona Producció tenia associada una publicació. Això implicava una partida econòmica alta. Jo el que veia era que aquestes publicacions s’havien trobat sempre o amb unes grans dificultats o directament amb una impossibilitat de distribució. El que ha passat a molts llocs: s’havien acumulat al magatzem i no acabaven d’entrar en el circuit de les les llibreries perquè no hi havia un sistema de distribució ben definit. I, llavors, en aquell moment sí que vam pensar que millor deixàvem de fer-les. En veritat, la partida econòmica que es destinava a publicacions repercutia en altres coses que volíem fer, com el programa Concèntric, que començava a perfilar-se en aquell moment, o un sistema de col·laboracions on La Capella pogués comptar amb una economia justa per convidar gent, fer projectes, ja siguin exposicions o altres coses. Per tant, jo crec que això va ser un primer moviment. I em remeto a això ara perquè va generar una debilitat, un desdibuixar una línia editorial clara que havia tingut La Capella cap a… No sabíem molt bé cap a on anava. En canvi, sí que vam començar a fer aquelles publicacions que realment sí que tenien darrera propostes artístiques que la demanaven o que es manifestaven com a necessàries en els propis projectes, ja fossin d’exposició o d’alguna altra modalitat. Clar, vam reduir moltíssim. De divuit publicacions que es feien, vam començar a fer-ne dos o tres, més enllà de les de la modalitat de publicació de les beques Barcelona Producció. I això va produir una situació no satisfactòria, però no teníem més capacitat. Jo tenia la fantasia de fer alguna cosa més de caràcter coral. I era difícil perquè veníem de publicacions de caràcter individual, que eren necessàries i importants i rellevants, i molt lícites per com funcionava Barcelona Producció i La Capella. I jo tampoc volia obligar, insistir, en una línia de publicació col·lectiva. En veritat no teníem pressupost per tenir força en publicacions. Reconec que les publicacions de La Capella es van debilitar. I a la vegada manteníem una idea de si podríem fer o no algun tipus de publicació que assumís un altre repte, que el repte ja no fos de catàleg, o de llibre d’artista, sinó que pogués assumir un repte grupal col·lectiu.
I aquí és on arriba la idea de la revista?
Sí. I aquí arriba la idea de la revista. Arriba dins del programa Concèntric, amb altres coses, treballant concretament amb nyamnyam, amb qui hem estat col·laborant durant aquestes darreres temporades. I a partir de converses sobre un interès comú en les edicions i sobre tota la feina que nyamnyam i Rizoma estaven començant amb LIO (La impremta oberta) i com estaven començant a donar forma a una línia editorial, a una manera d’entendre les edicions, amb recursos propis, amb capacitat d’imprimir.
En què consisteix el projecte Concèntric?
Concèntric es defineix com un programa de col·laboració i de complicitat amb altres espais afins. I aquesta idea de l’afinitat sorgeix de la voluntat de La Capella de col·laborar més enllà del programa de Barcelona Producció, de manera que hi hagi una porositat, una receptivitat, i d’entendre que la feina contextual que fa La Capella té a veure no només amb la capacitat de produir que té a partir d’aquest programa, que és la joia de La Capella, sinó també amb una capacitat de generar sistemes de col·laboració.
Perquè Barcelona Producció és la convocatòria de beques de producció d’on surt la programació artística de La Capella.
Si, La Capella ofereix des del 2006 aquestes convocatòries anuals de desenvolupament de projectes artístics. És molt important i el que intentem des de La Capella actualment és cuidar-lo al màxim. Però el programa Concèntric va sortir per ganes de generar sistemes de col·laboració que, en la fantasia que jo tenia en aquell moment, i que més o menys hem anat posant en marxa, dibuixava radis concèntrics: el radi de Barcelona, que és el principal a La Capella, però sense deixar de banda un radi més de territori català, un radi cada vegada més gran i cada vegada més desdibuixat, a nivell estatal, i també aquesta anella, que també desitgem, i que afinem cap allà quan podem, que seria la internacional.
I llavors la idea de la revista Pedra sorgeix parlant amb LIO, amb nyamnyam?
De fet, sí, perquè amb LIO havíem començat a intentar fer algunes publicacions. La lògica d’entendre les publicacions va ser: no tenim per defecte capacitat per fer publicacions de tots els projectes, ens comprometem i ens hi posem a tope per treure publicacions dels projectes que sigui possible, que la gent vulgui fer-los, que siguin molt importants. Ostres, a mi m’agradaria molt fer un llibre perquè és molt important en el conjunt d’aquesta investigació, o d’aquesta exposició. I així vam començar a fer alguns llibres amb LIO, com per exemple el de la Valentina Alvarado Matos i el Carlos Vásquez Méndez. Amb nyamnyam, d’entrada, però també amb LIO, sempre hem tingut una proximitat, aquesta idea del Concèntric, aquesta afinitat. A partir d’aquesta afinitat, me’n recordo que un dia, i a mi m’agrada molt explicar-ho així, va ser l’Iñaki Álvarez, de nyamnyam, amb una conversa, que molt espontàniament simplement va dir: Tio, però és que el que hauries de fer és una revista, no? Una revista podria mantenir aquesta idea de present en què insisteixes. I no tant un llibre d’artista o un anuari o un butlletí. Una revista. I així va néixer la revista.
Quina és aquesta idea de present en què insisteixes?
La meva manera d’entendre La Capella, amb l’estima prèvia que li tinc com a persona que forma part del context i aquest temps que he estat en la direcció, té a veure amb entendre que La Capella és un espai de present constant. I això vol dir que té una intensitat molt forta, no només perquè treballi amb art emergent, que té aquesta energia, que manifesta alguna cosa que necessita emergir, sinó que penso que el temps verbal de La Capella és el present. I s’ha d’entendre així perquè no és un espai per fer historiografia. No té ni tanta capacitat ni posa els recursos en aquest arxiu del passat, que sí que ho ha fet durant molt de temps, i està bé, però La Capella, des dels anys noranta, quan neix de manera oficial, s’ha dedicat al present. I aquí pots veure una part del que està passant a la ciutat en clau de present. Hi ha aquell present dels noranta, aquell present dels dos mil, com evoluciona, com es troba ara. I a mi m’agrada explicar-ho així perquè potencia el que sabem fer bé des d’aquí, que és tractar bé aquest present i treballar amb l’art des d’aquest present, sense haver de fer relat historiogràfic i també relaxant la projecció futura, que sembla que l’etiqueta d’art emergent sempre sigui una etiqueta de projecció, i amb això jo no m’identifico.
Com entens l’art emergent?
A mi m’agrada entendre l’art emergent com un art amb capacitat autònoma perquè és un art que es fa en un moment determinat, com qualsevol altre. Jo preferiria fins i tot eliminar aquesta etiqueta i parlar d’art. La Capella, per la seva relació dins d’un ecosistema, necessita i se’n cuida d’aquest art emergent que, en veritat, el que vol dir és que és un art no consolidat. Però no ens podem deixar enganyar, no tot això passa per consolidar-se. Això potser passa o potser no. Jo defenso l’art emergent com un art i com una pràctica autònoma del que és treballar amb art, que és generar un sistema de relacions amb artistes i amb les altres posicions que envolten el treball de l’artista, i no pensar-ho tant com si fos un trampolí. L’art emergent no és un trampolí. Llavors, insistir en el present implica relaxar la idea de futur perquè diria que l’art emergent, o l’art jove, en les seves configuracions, sempre han somiat molt amb la projecció futura. No la podem oblidar però no cal que ens agobiem en excés perquè, ja saps, les trajectòries no són sempre ascendents com un coet. Són molt més inestables i no és dolent. Centrar-nos en el present és prendre consciència de tot això.
Llavors, la revista neix en aquest moment per a incidir en el present, que és al que es dedica La Capella. I com es materialitza, què hi trobarem en aquest primer número de Pedra?
La revista, com qualsevol altre revista, que funciona durant un temps, que sembla que està donant unes informacions que tenen un nivell d’actualitat, no diari sinó més expandit, neix amb aquesta voluntat que la lectura i el consum d’aquesta revista donin una idea de què està passant a La Capella en uns moments determinats. Ara hem tret aquest primer número, a finals de juny, i això ens situa en el que ha passat a La Capella durant aquest any, més o menys, coses que ja han succeït, coses que estan passant ara mateix, les noves inauguracions, arribant fins a la tardor. El desig és que cap a la tardor, inicis de l’hivern, cap a finals d’any, aparegui un següent número que torni a donar aquesta lectura de present. Per fer-ho així, el que hem proposat és creuar les veus de l’equip curatorial que està treballant a La Capella per a proposar una sèrie de reflexions. L’equip curatorial ha decidit la especificitat o l’ampliació discursiva, reflexiva, d’aquestes aproximacions que hem fet. El que trobes a Pedra són cinc textos, més un text breu, que és una mena de preàmbul en què jo dono una mica de context, alguns d’aquests temes dels que estem parlant en aquesta entrevista, que llencen aquestes reflexions. La persona que la llegeixi el que trobarà és una manera d’entendre i saber coses que estan passant en aquests moments a La Capella. I després incorpora una agenda, que ens ha semblat important afegir, una informació una mica més objectiva, perquè tots aquests pensaments i reflexions connecten amb un programa expositiu i d’activitats. I és veritat que és un número que neix molt vinculat a aquest cor central que és Barcelona Producció. Lliga amb el Concèntric i amb altres coses però el primer número, realment, parla de l’essència de La Capella, de què suposa aquest programa de producció a la ciutat, quins temes surten, quines coses es mantenen segons les modalitats que tenim, i fa aquesta reflexió.
Llegint aquest primer número de la revista Pedra el que s’observa és que no s’ha pretès oferir un reportatge amb la descripció i l’estat actual dels projectes artístics que configuren la programació de La Capella sinó que, més aviat, el que s’ha incentivat ha estat l’escriptura d’uns textos reflexius que donen una panoràmica del present de La Capella elevant-se per sobre per a pensar una mica sobre el que està succeint.
Té a veure amb això perquè, si ens cenyim a Barcelona Producció, aquí està molt clara aquesta idea de present perquè cada temporada canvia. Cada temporada es selecciona una sèrie de projectes que generen unes narratives i unes maneres d’entendre i de conèixer què passa sota aquest paraigües de les arts visuals emergents llegides des de Barcelona.
Potser és la reflexió que proposa aquest número la que fa que la revista tingui un interès més enllà de La Capella, com més connectat amb el teixit artístic, tant de la ciutat com de Catalunya com més enllà. Ara, si vols, parlem d’aquest més enllà perquè també penso que aquest primer número té una vocació clarament local: està escrit en català, i per això fem aquesta entrevista en català, per a un públic de llengua catalana. Però no té per què ser així en el futur.
Per això et deia això de Barcelona Producció. Jo pensava que aquest reinventar-se de La Capella cada any és present total: et reinventes, surten els projectes, surten uns temes, de vegades es mantenen algunes coses, de vegades no. Llavors, sobre Pedra, la intenció original que jo tenia i que vaig intentar transmetre a les persones que escrivien els textos era precisament això: intentar veure quines són les constants que marquen, amb tota la subjectivitat del món perquè és difícil de definir això, i no és gens pretensiós perquè la lectura que dóna La Capella és la lectura que dóna La Capella. No és categòrica en absolut. Però quines lectures es donen des de La Capella? I, per tant, els textos podien obrir debats interessants que tenim i que, des de Teatron, per exemple, són especialment significatius: aquests vincles entre la gent que pensem des de les arts visuals i la que pensa des de les escèniques. Quan es troben? Es troben gratament, funciona realment, ens esforcem a desdibuixar aquestes etiquetes. I La Capella forma part d’això. I, concretament, en el teu cas, obre un debat que té a veure amb la performance. Però no només perquè a Barcelona Producció hi hagi una modalitat de performance, perquè això sí que podria ser una mica més conduït: home, hi ha una modalitat de performance, llavors sempre teniu performance. No, l’interessant de la teva aportació i d’aquest punt d’anàlisi és entendre que la performativitat està present en les pràctiques artístiques emergents llegides des de Barcelona. Segurament ho estan en les no emergents, en les internacionals, és igual. Però, en les que nosaltres posem el focus, la performativitat té tanta presència en línies d’investigació, en exposicions, en el programa de performance en si mateix, que tenia molt sentit compartir una mica una anàlisi, un diàleg o uns interessos sobre com es retroalimenten dues coses que, ja no són dues coses diferenciades, però que a vegades aquí, a La Capella, encara que no vulguem, llegim des de les arts visuals, com alguna persona seguidora de Teatron potser llegirà des de les arts escèniques, no ho sé. O en el cas de la Mónica Ricić, d’una manera similar però amb un debat molt important…
Això t’anava a dir, per la banda de l’art digital. El cas que planteja la Mónica Ricić té algunes analogies amb el de la performance perquè totes dues són etiquetes que sorgeixen, a les quals se li obren espais fins que arriba un moment que dius: ja n’hi ha prou de diferenciar-nos per culpa d’aquesta etiqueta que abans potser ens servia i ara ens està fent nosa, ens separa.
Exactament. L’avantatge de Barcelona Producció és que té a veure amb un jurat, amb unes persones que proposem per seleccionar projectes. Però els projectes arriben i és veritat que, igual que la performativitat és forta, en el context de les arts visuals, també la relació amb les tecnologies, els vincles entre art i ciència, coses com molt des de dalt però estan succeint. La Mónica Ricić, per exemple, en la seva aportació a Pedra, la seva manera de treballar, en general i en particular a La Capella, pensa molt en això, en què passa en aquest punt de partida, que també gratament s’ha anat desdibuixant, del que serien arts digitals i el que no serien arts digitals. I també obre una línia de pensament i de debat que és la necessitat de desdibuixar aquestes etiquetes o com l’art digital troba o no porositat en la nostra… Veus? És que aquí s’ha d’anar amb compte amb les paraules. En la nostra. Jo el que penso és que el que intenta reflectir Pedra és que les arts visuals és un punt de partida des d’on pensem i en el que se situa La Capella i que genera una retroalimentació i una porositat oberta a on aquest punt de partida ja no és tant les arts visuals sinó la pràctica. I la pràctica artística es troba en molts llocs.
Més enllà de les disciplines.
Sí.
I també, més enllà de les disciplines, per exemple, l’article del Marc Navarro s’ocupa d’un tema, el muntatge d’una exposició, del que tampoc es parla massa. Potser en una publicació de La Capella un no esperaria això, les qüestions acostumen a ser molt més immediates. Potser falten més espais, com el que m’imagino que pretén cobrir aquesta nova revista, a on la gent pugui reflexionar sobre temes de la professió artística. I no sé si només des del punt de vista de la professió, no sé com s’integraria el públic en això, però sí amb una mica més de profunditat, no?
El text del Marc Navarro té a veure amb parlar-nos de l’hàbitat expositiu com un dels hàbitats més bonics de la pràctica artística, no l’únic, i llavors sí que entra més, sobretot això que dius sobre la professió, apareix una autorreferencialitat. No és compartir uns continguts concrets, d’unes temàtiques, per exemple, que en veritat és el punt de partida que jo li proposava. El bonic de Pedra també és que cadascuna ha portat aquests punts de partida a un terreny propi i això és el que ha reflectit aquest present de La Capella, aquests creuaments. Perquè la vida expositiva és una de les constants d’aquest espai. Amb un espai, a més, com sabeu, també complexe, per ser una antiga capella, per tenir pedra, que té a veure amb el títol que hem escollit. I, fins i tot, el propi títol del text del Marc Navarro: Anem muntant. Aquí hi ha una declaració d’intencions també. Què s’ha sumat d’aquest present? Que era una mica també el propòsit de Pedra en general. Parlem del que està succeint mentre succeeix. No és una novetat tampoc. Perquè, a més, això també té una essència performativa. Les coses succeeixen mentre estan succeint. No després, de manera neutra, amb una foto o amb una peça expositiva. Perdona, ara estic barrejant moltes coses, però aquest hàbitat que és l’exposició, la part meravellosa i complexa que té, com és? Com es decideix? Com es van prenent les decisions? Com són els espais? Com acullen? Una cosa que m’agrada molt: com acull la pedra? Somiant fins i tot d’una forma una mica més animista: com la pedra sent tot allò que està passant a La Capella? Amb gust o amb incomoditat? Llavors crec que és un text que afina molt en aquest sentit i que se situa en un dels eixos que veu la gent a La Capella, tot i que té moltes línies de treball: el gran protagonista, moltes vegades, continua sent l’espai expositiu.
La revista reflexa la diversitat de l’activitat a La Capella a través dels perfils de l’equip curatorial. També hi escriuen Jara Rocha i Marta Sesé. Jara Rocha és especialista en investigació artística i el seu text va d’això. Marta Sesé és comissària i el seu text parla de dibuix.
Primer hi ha un punt molt important i bonic i és que aquest primer número de Pedra creua les veus de la gent que formen part de l’equip curatorial i això és extensible també a una manera d’acompanyar el que passa a La Capella. De la Jara he après molt a afinar molt més en el que és la investigació en art. Ja sabem que investigar són moltes coses, són processos. Ella fa una anàlisi, té una manera d’entendre què és investigar molt precisa en coses que tenen a veure també amb les investigacions acadèmiques, amb l’esforç de coneixement de les coses a partir de l’estudi. Però després també tot el que és investigació entesa des d’una pràctica on igual, per exemple, la intensitat està en el cos. En aquest cas la investigació en art va cap aquí, no es pot entendre fora del cos. O va cap a aspectes relacionals. El seu text aporta que un espai com La Capella ha d’entendre molt bé què és investigar, perquè ens dediquem a la producció i la producció, en el fons, és investigació. La investigació a mi m’ha ajudat molt a entendre aquests grans conceptes. Perquè si parlem d’exposició estem parlant d’una cosa que s’exposa i que s’ensenya en un procés final. Amb la producció estem parlant d’una intensitat que té a veure amb ritmes interns que estàs produint. La investigació, en veritat, potser és la més important. I semblava que no. Investigació, en el fons, és tot aquell temps de dedicació a la pràctica. La seva mirada, la seva manera d’entendre la investigació i la seva aportació a Pedra reflecteix que La Capella és un espai constant d’investigació artística tota la estona.
I, sobre el text de la Marta Sesé, és veritat que jo li proposava el dibuix com a punt de partida, amb una temporada amb una presència forta del dibuix: Sinéad Spelman, Chuso Ordi, Aldo Urbano, Inés Sybille… I la Marta ha fet una cosa molt bonica i és que parla d’una cosa que nosaltres també compartim de vegades en l’equip: quin dibuix està fent La Capella? Barcelona Producció 2026 és un dibuix, una radiografia, com vulguis. I ella parla d’aquests dibuixos constants però també parla de com el dibuix, mitjà d’expressió, ja estava als noranta perquè està a la pràctica artística d’una manera molt present. Ajuntes totes aquests visions i què t’està oferint? No ofereix uns informes o uns articles d’explicació de les expos o dels projectes de Barcelona Producció o de La Capella sinó que el que dona és aquesta visió de conjunt del paisatge de La Capella, de les coses que estan succeint mentre estan succeint. Crec que aquest és el valor de Pedra. I per això és un valor molt de present perquè també és efímer. Quan surti Pedra 2, Pedra 1 haurà quedat fora de temps. I podrà tenir altres valors, podrà tenir el valor de revisar, però si tot va bé Pedra intentarà mantenir aquest repte de present.
A quin públic s’adreça Pedra? Qui creus que el llegirà? És una revista només per a professionals de l’art? És una revista per públic que visita La Capella, per públic interessat en l’art?
Evidentment hi ha revistes molt especialitzades però la idea de la revista volia relaxar també tota especificitat. La revista s’adreça a una audiència àmplia interessada en les arts, en la cultura, en venir a La Capella, en visitar altres llocs, i el que trobarà ara és que La Capella genera una petita eina per a continuar una mica, si et ve de gust, les interlocucions que han aparegut quan has vingut aquí a veure una expo. Si t’emportes la revista i et ve de gust llegir-la, trobaràs amplificacions, temps de dedicació al que està passant aquí. Però neix voluntàriament sense voler dirigir-se a un públic específic o coneixedor. I aquí també, en els textos, cadascuna ha escrit com ha volgut. Hi ha una diversitat de maneres d’entendre fins i tot l’escriptura. Tots els textos tenen la voluntat de ser propers. Són textos curts, de lectura àgil. Si apareix un altre número podràs seguir aquestes inèrcies: maneres de fer art, projectes que estan passant des de Barcelona… I insisteixo en l’aspecte físic de la revista. Perquè això mateix ho podríem fer en digital, en web, en podcast o el que vulguis. Però hem volgut aquesta eina física i hem volgut el paper. I aquí torno a LIO i a les afinitats que s’han anat generant pel camí. La manera de dedicar més temps a La Capella és una revista física. No és vés a la web, que trobaràs no sé què, un canal o el que sigui. A la web està la web.
La revista és un objecte molt interessant i atractiu. Hem parlat dels textos però no hem parlat de les fotografies.
Tot el material fotogràfic és del Pep Herrero i de l’Edu Pedrocchi, que treballen junts. Anem amb els recursos propis que tenim. Fa molts anys que el Pep fa les fotos i hi ha una manera de documentar el que passa a La Capella. En aquest cas sí que sembla que la documentació vagi una miqueta més cap enrere, cap al passat. Però ens semblava que era la manera de tenir molta autonomia. Pedra posa en joc les persones que estan treballant i narrant el que passa a La Capella, sigui amb la paraula, sigui amb la imatge. És important reivindicar tot aquest treball fotogràfic a la revista.
També el disseny de Todojunto.
El disseny de Todojunto és una meravella i estem encantats. Però això també té a veure amb les línies editorials de LIO. Quan vam pensar en el disseny, LIO va dir que creia que ho havia de fer Todojunto. També podíem haver decidit una altra cosa però ens agradava molt aquesta idea perquè precisament Pedra també s’ha sumat a la manera d’entendre les edicions en art que posa en pràctica LIO. És una col·laboració i una retroalimentació, com fem al programa Concèntric. Pedra és La Capella però també és LIO, Pedra és Todojunto. I han pres una sèrie de decisions des del seu coneixement: tipus de paper, format, lleugeresa. Una cosa molt lleugera que es diu Pedra, que en realitat la pedra no és gens lleugera. Hi ha moltes capes que hem treballat en el procés. Ha estat molt satisfactòria la suma de posicions d’una cosa petita i discreta com és Pedra però que té molta gent implicada.
I la història de la pedra de la portada?
La idea és de Todojunto i LIO. Em va agradar molt. Una pedra que té un protagonisme a la portada. Aquesta pedra podria ser moltes coses. Podria ser una pedra de La Capella perquè té una arquitectura feta d’aquestes pedres que condicionen sempre la relació que tenim aquí. En aquell moment jo repassava el protagonisme de pedres que hi havien en la biografia i el present de La Capella i hi havia una pedra que tenia una rellevància important, que és la pedra de la instal·lació Khipu de Constanza Piña, que formava part d’una exposició col·lectiva, Nostàlgia de futur, travessant el col·lapse, comissariada per Arsgames, de finals de 2025. El procés per a aconseguir aquesta pedra va ser molt complex, un procés portat per la Tania Giménez, de l’equip de coordinació de La Capella. Finalment vam aconseguir aquesta pedra. És una pedra que pesa moltes tones, que necessitava grues per ubicar-la a l’espai expositiu. Ens va semblar molt bonic que fos la primera pedra de la revista i ha obert una expectativa de microhistòria de cadascuna de les pedres que ocupin la portada de Pedra. Estem imaginant quina serà la pedra de Pedra 2.
La revista és gratuïta. On es podrà aconseguir?
La trobareu a la recepció de La Capella i mica en mica, a partir de setembre, volem també incorporar-la dins d’aquesta lògica pròpia d’espais artístics afins i també no artístics, per a que pugueu trobar-la a llocs on tinguin ganes de tenir-la i de cuidar-la una mica, d’explicar d’on ve. Poden ser alguns establiments del Raval que conviuen amb La Capella o alguns espais artístics com l’Espai nyamnyam de Mieres, que faci que a les comarques gironines estigui present.
Rubén Ramos Nogueira
Fotos de Edu Pedrocchi
Publicat a Teatron